La tendresa d’assistir al creixement

La tendresa d’assistir al creixement

La millor manera per definir la relació que es forja a AINA entre els monitors i les monitores i els infants és la figura de la roda. Una roda que no para de girar en cap moment. A voltes ha de superar sotracs en el camí. A voltes gira suau i constant.

Però mai deixa de girar.

El canvi de la Casa a la Borda més intens, però alhora menys visible per algú extern a AINA, és el respecte que es palpa en els moments més especials del torn. Sens dubte, el punt àlgid és l’acampada de la segona setmana. Una excursió de tres dies que intenta —i aconsegueix— fer encabir en un grapat d’hores a la muntanya tot el que es viu durant les dues setmanes de Borda.

L’última nit de l’acampada és en la qual es veu el canvi que s’ha produït en tots i cadascun dels infants. Després de gairebé deu dies, estan preparats per vèncer les pors intrínseques de l’edat que tenen i obrir-se a companys que ahir eren desconeguts i l’endemà ja seran família.

A AINA, com a la vida, tot són etapes. Aquestes no es poden cremar, i fins que no s’ha viscut la totalitat d’una etapa, no s’està preparat per passar a la següent i poder aprofitar-la i gaudir-la. Els protagonistes de l’etapa de Borda i de l’edat que tenen els nens i nenes que l‘ocupen ja no són els jocs ni les dinàmiques que serveixen únicament per divertir-se. Les confessions, les pors, començar a entendre els defectes i ser capaç de fer enlairar les virtuts van ocupant l’espai que pertoca a mesura que la maduresa s’obre camí.

Els monitors van viure aquests moments d’incertesa i fascinació a parts iguals quan eren ells els que ocupaven les lliteres de la Borda. Llavors uns altres monitors els van acompanyar en la difícil tasca de començar a entendre’s a un mateix. Ara són ells els guies —mai l’autoritat moral— que han d’aconseguir que els nens, vora l’escalfor de l’últim foc de camp lluny d’AINA, iniciïn el gran repte de començar a entendre qui són i com volen ser.

D’aquí a uns anys seran els nens i nenes de la Borda els que escoltin de les reflexions dels infants que s’ha d’aprofitar cada moment amb els éssers estimats, perquè qualsevol pot ser l’últim. Somriuran quan algú deu anys més jove que ells repeteixi fil per randa la frase que van dir l’última nit de la seva acampada.

Entendran el valor del respecte i estima pels altres que van descobrir ja fa tants anys. Seran conscients dels pilars de la vida i de l’important que és superar la por a obrir-se als altres i crear un sentiment de comunitat que ja mai oblidaran. Miraran al costat i veuran un vell company de Borda amb qui van emocionar-se junts. Es donaran la mà i observaran, aguantant la barreja de nostàlgia i amor profund fets llàgrimes de tendresa, com uns nous infants creixen de la mà de l’educació en el lleure que els ha fet ser com són.