Compartir el patiment per gaudir junts

Compartir el patiment per gaudir junts

De primeres i sense vacil·lacions. Caina és indescriptible si no es viu. Partim d’aquesta premissa ancorada en els cims més alts d’Andorra i perduda de nou al baixar a la desdibuixada civilització, esperant un any sencer per novament aparèixer i trastocar —en el sentit més positiu del terme— els nous infants que recorreran Andorra per les alçades.

Segons un monitor novell ja enamorat del campament itinerant, es defineix únicament amb tres paraules carregades de sentit i sentiment.

Por. Gaudi. Satisfacció.

Si preguntéssim a la resta de monitors i monitores, aquestes tres paraules ballarien entre sinònims i mots significativament semblants, però serveixen per descriure les etapes que viuen petits i grans durant una intensa setmana.

Els paral·lelismes entre els sentiments de l’equip de monitors i monitores i les fases que travessen els infants en set dies són l’argument i el motor de canvi de Caina.

“La generació més social de la història té dificultats per crear vincles emocionals”, reflexiona un dels monitors més veterans. Els nens i nenes, ja adolescents un cop deixada la Borda, arriben amb motxilles carregades de por, desprenent jove solitud i les sivelles plenes de distància emocional.

Els primers dies resten marcats per la separació entre els que ja es coneixen i valoren la convivència en comunitat per sobre la muntanya i els que les ganes de conviure amb la muntanya els empeny a iniciar el viatge immersos en les preguntes que acompanyen la solitud.

Malgrat això, la por es dissipa amb la primera esquerda que rep la cuirassa amb què arriben a Caina. La provoca la duresa de compartir camí, patir en grup i veure’s reflectits en un mirall de realitat tacat per les gotes de suor que gaudeixen més a mesura que s’apropa el cim. L’estocada final la donen les esquenes corbades pel pes, les consegüents frases d’ànim xiuxiuejades amb un fil de veu. A partir d’aquest punt, l’egoisme individualista comença a perdre la batalla mentre les preocupacions pròpies fugen del cap dels nens i nenes per donar pas al desconegut però plaent sentiment de col·lectivitat.

Un cop la vergonya ja no té més significat que el record d’un mal deixat enrere a la primera corba del camí, els monitors i monitores abandonen l’autoritat per deixar pas lliure a l’autosuficiència i l’autonomia dels nens i nenes de Caina. El gaudi de veure créixer sense més cordes de seguretat que una certa guia dels més grans, omple de joia els que han fet la passa al costat.

Tot passa, els primers dies, pels de tercer any. Si els d’últim any funcionen, el campament itinerant no s’entrebanca en les pedres dels corriols. A partir del moment en què les peces de l’engranatge encaixen, neix la comunitat que ha d’empènyer el grup fins a tots i cadascun dels cims que s’han d’assolir per poder seguir fent camí.

La satisfacció final, com a última etapa, arriba amb la vista que dóna la infinitat de possibilitats atalaiant l’horitzó. La cultura de l’esforç que resulta de la col·lectivitat aconseguida en el camí compartit, és el llegat que s’emporten uns adolescents que l’endemà guiaran la cerca de respostes dels més menuts.