‘Entre Muntanyes, arrels de l’arbre’ neix de la necessitat de David Haro, infant i monitor durant anys a AINA, d’explicar el que havia viscut en la seva infantesa i joventut, i com les experiències acumulades a la Casa de Colònies havien marcat la seva adolescència i la persona que és ara. De seguida va sumar al projecte a Jaume Planella, també infant i monitor durant tota la vida a AINA.

 

Entre els dos van tenir clar que el documental havia de ser un projecte del país per al país, sense deixar passar l’oportunitat d’explicar arreu el model de comunitat que havia creat Mossèn Ramon quan va arribar a Andorra fa més de quaranta anys. Per aconseguir-ho, van bastir un equip multidisciplinari provinent de diferents països per començar a treballar i iniciar el somni d’oferir un document audiovisual que expliqués AINA a les generacions futures que, malauradament, no la coneixeran com és actualment.

 

L’equip es va complementar amb professionals del món cinematogràfic provinents de Mèxic, Itàlia, Portugal, Alemanya, Espanya i Andorra. Es va buscar l’experiència de qui coneix el país, però alhora, de persones que han conviscut o relatat exemples de vida en comunitat. La sensibilitat que demanava la idea que els dos ex monitors havien desenvolupat en les seves ments era un dels pilars fonamentals per encarar el projecte amb garanties.

 

A mesura que passaven les setmanes i el projecte començava a ser explicat arreu del país, es va veure que gaudia d’una gran acceptació a Andorra. Aquest impuls va permetre que la majoria de l’equip, tant humà com tècnic, arribés al Principat deu dies abans de l’inici de les colònies. Aquest temps, sumat al que ja portaven documentant-se des que es va impulsar el projecte, va permetre a la part de l’equip estranger conèixer el país i començar a amarar-se de Mossèn Ramon, AINA i les muntanyes andorranes.

 

 

Comença el rodatge

Les colònies a AINA van començar la primera setmana de juliol i l’equip d’Entre Muntanyes va centrar-se a seguir els infants de la ‘Casa’. Durant quinze dies van ser la seva ombra i van aprendre com era d’iniciàtica la Casa pels menuts de set a onze anys. Més enllà dels que entraven a AINA per primer cop i descobrien un món nou, van conèixer les emocions del jovent que ja encarava l’últim estiu abans de fer el salt a la ‘Borda’.

 

El grup de monitors del primer torn de la ‘Casa’, entre les quals també hi havia pre-monitors que només feia un any encara eren a ‘Tamarros’ o a ‘Caina’ fent de joves, va creure des del primer moment en el projecte i va exercir de guia en totes les facetes del torn. Aquest va ser el primer cop en què l’equip del documental sortia a la muntanya per gravar excursions i va comprovar les infinites possibilitats que ofereix un país com Andorra.

 

Durant aquestes dues primeres setmanes l’equip, a poc a poc, va anar adaptant-se a les dinàmiques necessàries que requereix una ‘Casa’ amb gairebé 100 infants, els horaris de les colònies i els reptes que ofereix gravar en alta muntanya.

 

Sense ser conscients del temps que ja havia passat, tot l’equip va sentir la mateixa barreja de tristesa i felicitat que provoca el comiat al Prat sota els acords de l’Hora dels Adéus. Malgrat la intensitat de les experiències viscudes, al cap de dos dies arribava un torn nou. Temps suficient per recuperar forces i començar de nou.

 

 

Dos equips per al segon torn

El segon torn va suposar ampliar durant gairebé deu dies l’equip. De fet, quasi va doblar-se perquè les dues últimes setmanes de juliol, AINA no només acull el segon torn de la ‘Casa’ i de la ‘Borda’, sinó que durant vuit dies els joves de quinze a disset anys fan una ruta itinerant per la muntanya, són els ‘Caina’. Com que ‘Caina’ només té lloc un cop en tot l’estiu, una part de l’equip va acompanyar-los durant la travessa que van fer, mentre una altra part de l’equip va quedar-se a AINA descobrint la vida de la ‘Borda’.

 

La ‘Borda’ és l’antesala de ‘Tamarros’ —un campament fixe construït des de zero— i ‘Caina’ —la ruta itinerant— i els adolescents d’entre dotze i catorze anys que l’habiten fan passes de gegant en la seva educació. ‘Caina’, per contra, és el final d’un camí i en molts casos el principi d’un de nou. Molts dels joves que acaben ‘Caina’, l’any següent seran pre-monitors, i per tant, en el seu tercer any, ja comencen a actuar com a tal.

 

L’equip de la ‘Borda’ seguia els canvis propis de l’edat dels que havien deixat la ‘Casa’ i la manera de documentar no era tan visual i passava a centrar-se sobretot en les converses d’adolescents. Alhora, les excursions a la muntanya també pujaven de nivell i van implicar gravar la primera acampada de tres dies de l’estiu.

 

‘Caina’, en canvi, tot i durar vuit dies, menys que un torn de ‘Borda’, va suposar un gran repte organitzatiu tant per l’equip mobilitzat com per la producció del documental i l’equip de suport. Tècnicament va ser impossible ser totes les hores amb la família de ‘Caina’, però les anades i vingudes travessant diversos cops tot el territori del país va tenir la seva recompensa en veure les imatges resultants.

 

I de nou, sense ser-ne conscients, comiat, descans i a la feina. Faltava l’últim torn.

 

 

‘Tamarros’, un torn diferent

Un cop l’equip va tornar a les seves dimensions habituals, va ser l’hora de conèixer un dels punts més màgics d’Andorra pels que l’habiten un cop a l’any. El campament ‘Tamarros’ es construeix de zero any rere any i forma part de l’educació que es dóna a les joves que en formen part.

 

Situat en una esplanada en un punt de la Vall d’Incles, el tercer torn era l’últim gran repte del rodatge d’’Entre Muntanyes, arrels de l’arbre’. La situació del campament tampoc permetia que l’equip convisqués els quinze dies complets amb els Tamarros, per tant, la producció i la intendència van doblar els esforços perquè l’equip de gravació pogués estar present en la majoria de moments de l’últim torn de l’estiu.

 

L’oportunitat de documentar el cent per cent de les hores en exterior motivava l’equip, però va reclamar una organització diferent a causa de les inclemències del temps. Malgrat tot, veure néixer, viure i desmuntar una llar en només dues setmanes va ser especial.

 

Els quinze dies a ‘Tamarros’ va servir per entendre el cercle vital d’AINA, dels infants que comencen amb set anys i acaben amb disset volent, en molts casos ser monitors. Alhora, va permetre copsar i entendre la principal força del projecte engegat per Mossèn Ramon: la roda essencial d’AINA, basada en el fet que els monitors no ho són per sempre i mentre eduquen joves, formen a noves fornades de monitors.

 

 

I després de l’estiu, què?

Un cop despenjada la bandera i cantat l’himne de ‘Tamarros’, l’estiu amb la canalla va donar-se per acabat, però l’equip del documental encara tenia feina. Durant deus dies van dedicar-se a entrevistar a antics monitors, velles generacions que van viure una AINA diferent i diversos impulsors del projecte en els seus inicis. L’objectiu era acabar d’arrodonir la història i entendre el pes que ha tingut, té i previsiblement tindrà la Casa de Colònies per Andorra.

 

A finals d’agost l’equip va acomiadar-se per encarar la fase final del projecte. L’edició per uns i la fase final de producció per altres. El final del camí començava a entreveure’s. La il·lusió de veure’n el resultat final és el motor que impulsa les persones que encara treballen per poder oferir ‘Entre Muntanyes, arrels de l’arbre’, un projecte del país per al país. Un documental que ha de mostrar al món què és AINA i com es viu des de dins.

 

L’equip segueix treballant i us espera el dia de l’estrena!

Contacta amb nosaltres!

comunicacio@entre-muntanyes.com

Segueix les nostres xarxes socials!